Esglesia plural di Catalogna critica aspramente l’equiparazione del “laicismo” di oggi con la situazione degli anni trenta

Dichiarazione di Esglesia Plural, movimento per una Chiesa “conciliare” di Catalogna

Ja abans d’arribar a Santiago, en el mateix avió que el portava des de Itàlia, el Papa Benet XVI ha fet unes polèmiques declaracions als mitjans de comunicació que l’acompanyaven durant el trajecte. Benet XVI ha dit que a Espanya “ha nascut una laïcitat, un anticlericalisme, una secularització forta i agressiva com es va veure en la dècada dels anys 30”.Dures paraules, d’una gravetat extrema, impròpies d’una persona que, com el Papa, ha viscut en pròpia carnl el drama d’una guerra. Paraules injustes, feridores i humiliants per als màrtirs de l’orgia de sang revolucionària que no estaven d’acord amb la posició de confrontació que va promoure majoritàriament l’Església espanyola, i que entre altres el cardenal Vidal i Barraquer va intentar combatre. Injustes, feridores i humiliants, també per a totes aquelles persones que van patir directa o indirectament les conseqüències de la repressió franquista, que va comptar durant molts anys amb la collaboració de molts sectors catòlics..Unes altres declaracions del Papa, pronunciades durant l’homilia de la missa a la plaça de l’Obradoiro, on diu que “Déu és l’origen de la nostra existència, i el fonament i plenitud de la nostra llibertat, no el nostre enemic”, són també motiu de la següent reflexió.Si entrem en el fons d’aquests missatges, segurament podríem arribar a compartir-los, tot i que per raons diferents als que Benet XVI els ha formulat.i en un sentit poc favorable a la institució catòlica.Pel que fa a la primera expressió estem d’acord en que a la societat espanyola en el seu conjunt, i la catalana d’una manera especial, s’ha produït un ràpid procés de secularització que ha donat com a fruit la consciència que la societat ha de viure el fenomen religiós dins d’un marc de laïcitat. Això creiem que és positiu. La mateixa doctrina social de l’Església i el Concili Vaticà II parlen de dues realitats autònomes, la social i política, seculars, i l’eclesial. Correspon a la realitat secular organitzar la societat en funció del benefici de tots els seus ciutadans, independentment que siguin creients o no, o de quina religió practiquin. La temptació de recuperar estats confessionals o, si més no, estats que es deixin influenciar per alguna religió, pertany a una situació ja superada per la majoria de societats modernes, i en concret les europees.Si hi ha un creixent corrent anticlerical, crec sincerament que no, més aviat hi ha un augment significatiu de la indiferència ver la institució eclesiàstica. I el responsable principal de la mateixa és la mateixa jerarquia. És cert que hi ha petits reductes d’anticlericalisme, però en tot cas són molt menors que els grups fonamentalistes catòlics que tan han proliferat, alimentats pel mateix Vaticà, en els darrers trenta anys.Si per anticlericalisme s’entén que amplis sectors de la població no permet que l’Església tingui l’última paraula en l’ordenació jurídica, o en la regulació dels drets individuals i col•lectius de les persones, doncs vist així jo també sóc anticlerical.De totes maneres una institució que té els privilegis quasi propis d’un estat confessional, com és ara l’exempció d’impostos, l’elecció de professorat d’escoles públiques, el quasi monopoli de l’assistència religiosa en centres penitenciaris, hospitals i unitats de l’exèrcit, una assignació tributària que retreu ingressos al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat, etc. No crec que pugui titllar al sistema polítics espanyol de promoure un anticlericalisme semblant als de la segona república.Si que és cert que bona part de la jerarquia espanyola, no pas la majoria dels bisbes catalans, especialment determinats responsables de la CEE, fa temps que han iniciat una estratègia de generació de tensió contra les autoritats polítiques, han tret milers de manifestants al carrer, han alimentat el monstre d’una cadena de ràdio infame, han difamat i mentit tot el que han pogut, per portar al govern de torn a situacions límit, han conspirat contra l’Església catalana, entre altres coses, per decantar-la cap a posicions d’enfrontament amb el poder polític català. Aquesta actitud de la jerarquia i els seus satèllits si que és molt semblant a la dels anys trenta del segle passat.La segona declaració del Papa, la compartim al cent per cent, però diem: No te pas l’Església alguna responsabilitat en que un nombre cada vegada més gran de persones visquin amb indiferència el debat sobre Déu. En el cas espanyol, ¿com és possible que després de més de trenta anys de nacionalcatolicisme, on en principi l’Església tenia tot el poder i instruments per anunciar l’Evangeli de Jesús, Déu hagi desaparegut de les agendes de les persones?Una jerarquia que sempre renya, que es passeja pel món amb cara d’emprenyament i amb ínfules de perfecció, no pot generar mai confiança i compassió. Una institució que sovint es veu esquitxada per escàndols majúsculs, ja sigui en l’àmbit, moral o econòmic, que actua com un poder polític i financer, que governa un estat d’esquenes als principis democràtics imperants en la majoria de societats occidentals, que es fa amb dictadors i corruptes de tota mena i condemna a la marginació a milers de persones que volen refer la seva vida de parella, no pot pretendre tindre credibilitat. Una religió que rebutja qualsevol reforma, que anhela el poder, que persegueix la discrepància, que discrimina a determinats collectius, que actua en el món per motius geoestratègics, que és insensible davant del patiment i la mort de milions de persones per la SIDA.Per molt que la institució romana pretengui rentar-se la cara apellant a la gran labor social i benèfica que porten a terme institucions com Càritas o Mans Unides, i tantes i tantes persones, no ni ha prou perquè el món, que dissortadament identifica en molts casos Déu amb religió, també identifiqui el rebuig que sent per l’Església amb un rebuig cap a Déu. Igual que el Temple era un impediment per l’acostament a Déu als contemporanis de Jesús, també l’actual institució eclesiàstica, el nou Temple, ho és per l’home i la dona actuals.